El Periódico ha dedicat una crítica gastronòmica a L’Aliança d’Anglès, en què el periodista i crític Pau Arenós posa en valor la proposta de Cristina Feliu i Àlex Carrera, la història centenària de l’establiment i alguns dels plats més destacats dels seus menús degustació.
Sota el títol “Restaurante L’Aliança: la pareja audaz que siembra alta cocina rural en una casa de 1919”, l’article presenta L’Aliança com un projecte capaç de desenvolupar una cuina ambiciosa i contemporània des d’Anglès, sense renunciar a la memòria familiar, al territori ni a la personalitat de l’edifici.
Una crítica que recorre el passat i el present de la casa i que reconeix la feina de Cristina Feliu a la sala i el celler, i d’Àlex Carrera al capdavant de la cuina.
Més d’un segle d’història
L’Aliança està situada en un edifici construït l’any 1919 que, al llarg del temps, ha tingut moltes vides. Ha estat local social d’agricultors i ramaders, cafè de poble, espai de trobada, local musical, restaurant gastronòmic i bistrot.
Des de l’any 1953, la història de l’establiment està estretament vinculada a la família Feliu, primer com a responsables del cafè i, posteriorment, com a propietaris i impulsors del restaurant.
La crítica de Pau Arenós destaca especialment el menjador, que conserva la personalitat, l’encant i bona part dels elements que han acompanyat l’edifici durant dècades.
Aquest espai no és només l’escenari on se serveixen els menús. També és una part essencial de l’experiència, perquè permet entendre d’on ve L’Aliança i com el projecte actual continua dialogant amb totes les etapes anteriors.
Una història de pèrdua, continuïtat i renovació
El periodista també recorda la primera vegada que va visitar L’Aliança, l’any 2000, quan Lluís i Josep Maria Feliu, pare i oncle de Cristina, es trobaven al capdavant del restaurant.
Lluís Feliu, cuiner autodidacte, va aconseguir convertir el projecte familiar en un restaurant gastronòmic reconegut amb una Estrella Michelin. La seva mort, la nit de Nadal de 2013, va representar un cop molt dur per a la família i va obligar a tancar temporalment l’establiment.
Cristina Feliu va decidir reobrir-lo posteriorment amb una proposta més senzilla, preservant l’esperit familiar i adaptant el restaurant a una nova realitat.
L’arribada d’Àlex Carrera l’any 2019 va marcar l’inici d’una nova etapa. La seva incorporació va permetre augmentar l’ambició gastronòmica del projecte i avançar cap a una cuina més tècnica i elaborada.
L’any 2020, L’Aliança va tornar a ser distingida amb una Estrella Michelin, un reconeixement que va confirmar la solidesa de la proposta impulsada conjuntament per Cristina i Àlex.
Alta cuina des d’Anglès
Pau Arenós defineix la proposta de L’Aliança com una mostra d’“alta cuina rural”: una cuina amb tècnica, precisió i construccions complexes, desenvolupada des d’un municipi de menys de sis mil habitants.
La ubicació és una part fonamental de la identitat del restaurant, però també representa un repte. A diferència dels establiments situats en grans ciutats o zones turístiques, a L’Aliança cal anar-hi expressament.
Aquesta realitat obliga l’equip a treballar cada servei amb exigència i a oferir una experiència prou atractiva perquè el restaurant es converteixi en el motiu principal del desplaçament.
La reforma de la cuina, ampliada i modernitzada, ha permès a Àlex Carrera i al seu equip abordar elaboracions més complexes i treballar amb més comoditat, espai i precisió.
Cristina Feliu, al capdavant de la sala i el celler
La crítica també posa en valor la feina de Cristina Feliu, responsable de la sala i el celler.
Situat a l’altell que antigament havia acollit algunes de les etapes més festives de L’Aliança, el celler actual conserva una selecció de vins que acompanya i amplia el discurs gastronòmic del restaurant.
La proposta combina referències consolidades amb vins de productors singulars i una atenció especial als projectes vinculats al territori.
El treball de Cristina contribueix a crear una experiència propera, personal i coherent, en què el servei, el ritme i els maridatges tenen tanta importància com els plats.
L’hora del vermut com a homenatge als orígens
El recorregut gastronòmic comença amb L’hora del vermut, una successió d’aperitius que recorda l’època en què els avis de Cristina Feliu gestionaven el cafè de poble.
Aquests primers bocins recuperen sabors populars i reconeixibles, però els presenten mitjançant tècniques i formats contemporanis.
Entre les elaboracions que destaca la crítica hi ha el rotlle d’ensaladilla, el bombó de xampinyons a l’allet, la cresta de pollastre a l’ast i el matrimoni d’anxova i seitó.
Més que un simple inici del menú, aquesta seqüència serveix per explicar la història de L’Aliança i connectar la proposta actual amb la memòria del cafè dels anys cinquanta.
Els plats més destacats de la crítica
Al llarg dels menús degustació, Pau Arenós destaca diverses elaboracions que considera especialment encertades.
Entre elles hi ha el tàrtar de sípia amb vel i mongeta de Santa Pau, una reinterpretació de l’empedrat tradicional que combina producte, tècnica i memòria culinària.
També assenyala el milfulls d’hortalisses amb crema d’all rostit, un plat vegetal que sobresurt per la seva precisió i intensitat.
Un altre dels grans protagonistes és la ceba arrebossada amb formatge Miner d’Espinelves, una elaboració que forma part de la proposta d’Àlex Carrera des de l’any 2019 i que ha esdevingut un dels plats més representatius de la casa.
La crítica també posa en valor la cua de porc amb espardenya i salsa de capipota, una combinació que uneix tradició, producte i una elaboració tècnica molt treballada.
El recorregut es completa amb propostes com la gamba de Blanes amb consomé acidulat, la combinació de tonyina i remolatxa, la reinterpretació de l’ànec amb peres i les postres elaborades a partir de la poma de Girona.
Adaptar-se sense renunciar a la identitat
La crítica d’El Periódico presenta L’Aliança com un projecte que ha sabut adaptar-se a cada moment sense abandonar la seva essència.
Al llarg de més de cent anys, l’edifici i la família han viscut canvis, pèrdues, transformacions i nous començaments. Cada etapa ha contribuït a construir el restaurant que és avui.
Cristina Feliu i Àlex Carrera continuen aquesta història amb una proposta que mira endavant, però que conserva la memòria del cafè, de la família i del poble.
Una cuina que avança sense rendir-se, convenç els comensals a través del sabor i demostra que l’alta gastronomia també pot créixer profundament arrelada a un entorn rural.
Pots consultar les crítiques i els articles gastronòmics de Pau Arenós a la secció de gastronomia d’El Periódico.
